Llibre, complexitat, Rizoma

Deleuze i Guattari a la seva obra, Rizoma, reflexionen sobre el concepte de llibre, entenem, perquè consideren que la naturalesa no funciona segons el paradigma de la simplificació, segons les reduccions a la lògica o a lleis immutables, la naturalesa no obeeix a una estructura arborescent sinó més aviat al rizoma, perquè és complexa. El llibre havia esdevingut una imitació del món, segons l'ha entès el pensament clàssic, el més racional, ha estat un objecte que copiava la mateixa res extensa cartesiana. Però el món no és tan senzill, el món ha esdevingut caos, i això vol dir que ha esdevingut complex. Si la llei del llibre, com diuen, és la llei de l'u que esdevé dos, en un món complex, el llibre ha quedat endarrerit. A les tipologies del llibre és justament aquesta que dèiem ara la que ha dominat molt de temps, és el llibre arrel, el llibre clàssic, el llibre lineal, fins i tot té un eix al voltant del qual estan relligades les fulles. Tot gira al voltant de l'u, les ramificacions sorgeixen d'aquest tronc d'arbre, d'una arrel o fonament, es considera que te un objecte i un subjecte.

Font: Bananamoon Observatory

Certs intents de la modernitat van intentar trencar amb aquest tipus de llibre-arrel, és el llibre d'arrels fasciculars en què l'arrel principal es trenca per empeltar-li un sistema de petites arrels, aleshores la unitat esdevé conjunt de fragments, però no desapareix del tot. Els autors recorden, els aforismes de Nietzsche, o de Joyce, autors d'arrels múltiples, però diuen que en aquests casos només s'arriba a trencar amb la linealitat de la paraula mentre es manté una unitat cíclica de la frase, del text o del saber. Tot i que trencar la linealitat ja és una bona resposta a la unicitat tradicional del llibre que ha imposat una determinada visió del món, no la consideren suficient.

 

El llibre ha de ser considerat com a multiplicitat de matèries diverses que es conjunten també amb les seves multiplicitats respectives. El territori del llibre, que tanca i delimita la informació, es desterritorialitza perquè projecta línies de fuga, moviments cap a fora, cap a la xarxa, i també es re-territorialitza; en tant que la seva multiplicitat està en connexió amb altres multiplicitats, incloses les unes dins de les altres, en una simbiosi entre elements heterogenis.  Així seria l'escriptura rizomàtica, una escriptura de la complexitat, i veiem també l'hipertext com a resposta a aquest tipus d'escriptura, perquè facilita la interconnexió de diferents nodes que en canviar canvien la totalitat de la xarxa, per on poden circular les intensitats en totes les direccions possibles.

Rizoma, l'obra, és una col·laboració, són dos autors, que el signen, i han conservat els seus noms, però diuen que el signen així per rutina, perquè consideren que cada un d'ells ja és molts, això és com dir que ells també són multiplicitats, ja no són ells mateixos, i aquestes multiplicitats han convergit en el llibre rizomàtic. Els subjectes són potser una il·lusió, deixen de ser centre per passar a ser una multiplicitat, ja que l'home és un procés -s'és molts-, tot i a la cerca d'identitats que ens situen davant del món, hi ha una certa renúncia postmoderna al “jo” que deixa que la diferència s'obri pas. Quan apareix l'altre, també una multiplicitat, la interrelació, la intersubjectivitat, esdevé una nova realitat. Perquè la creació de nous mons ficticis o interpretacions de la realitat es pot multiplicar exponencialment per interacció, per acció comunicativa, mitjançant l'hipertext.

“Un rizoma no empieza ni acaba, siempre está en el medio, entre las cosas, inter-ser, intermezzo. El árbol es filiación, pero el rizoma tiene como tejido la conjunción “y…y…y…”. En esta conjunción hay fuerza suficiente para sacudir y desenraizar el verbo ser.”¹

1Deleuze, G. I Guattari, F. “Rizoma”. Capitalismo y esquizofrenia: Mil mesetas. [Edició electrònica] Disponible a: http://www.fen-om.com/spanishtheory/theory104.pdf [Consulta: 08.06.2013]

Reflexions sobre la fractura digital

En alguna entrada anterior ja havia fet referència a la creixent popularitat d'aquest mitjà que és el blog i, també havia dit que les xarxes socials havien contribuït a una democratització de l'accés a la informació; alhora, apuntàvem que el lector s'ha convertit en un subjecte actiu que crea continguts i contribueix a l'ampliació i a la pluralitat de la xarxa. Això ens ho podem trobar tant a la seva versió més artística, més lúdica, més professional... o a la més activista. Però el sentit de la paraula “democratització”, encara que admetem que les noves tecnologies estiguin contribuint a un progressiu accés a la informació, en termes polítics i socials, més aviat tindria un sentit de desmonopolització, perquè la informació, si es torna accessible, sovint tendeix a sortir dels canals oficials i pot contribuir a incrementar la participació ciutadana. Seguint amb la temàtica d'una entrada anterior sobre violència i activisme a la xarxa, deduim que a Internet, com a nou camp social, també hi ha conflicte, però no només perquè hi hagi dissidència sinó, perquè s'hi pot donar un real o potencial desplaçament de poder, poder d'influència, de divulgació i d'accés a la informació, ara a l'abast de sectors socials que en altres contextos haurien estat ignorats o desconnectats. Tanmateix, ens proposem ara plantejar que, a una afirmació que defensi que Internet és una xarxa global i democratitzadora, li caldrien alguns matisos. Tot i ser conscients de les seves possibilitats, encara hi ha una majoria de població que no en té accés, ni a la informació ni a la tecnologia necessària per accedir-hi, per això es parla de fractura digital.

Mapa sobre la densitat d'internautes.

 

Per parlar d'aquest tema podríem començar per aclarir això, encara que ens sembli obvi: tenir accés a la xarxa no només requereix d'una tecnologia actualitzada que ens ho faciliti; tenir-la pot ser inútil si no tenim una mínima preparació per fer-la servir. Això ja ens indica una possible fractura inicial, però estem en un món que és complex, que canvia ràpidament, i caldria aturar-nos a fer una reflexió, perquè hi ha altres factors que en poden generar.

Segons l'edat o la manera en què ens incorporem a l'ús de les noves tecnologies, pot generar diferències a l'hora d'accedir-hi. Un nadiu digital pot ser aquella persona que ha crescut en contacte directe amb elles. Hi ha altres classificacions que se'n deriven, com immigrants, turistes o residents digitals. Veiem que aquestes denominacions fan referència a un punt d'arribada al context digital, o, també, a una actitud determinada davant la novetat o la revolució que se n'ha derivat, per motius diversos.

La qüestió de gènere també genera encara diferències en l'accés a les noves tecnologies i es mostra com un problema cultural i institucional relacionat amb “hàbits patriarcals que encara persisteixen i que estan nodrits per estereotips que es repeteixen constantment. Segons aquests estereotips, es continua educant els nens en el paradigma de la conquesta i l'exploració, i a les nenes en el de la cura dels altres.”¹ Aquesta adopció de rols diferents denota una diferència en l'accés a les noves tecnologies i en la manera de comportar-nos-hi, també des d'aquesta perspectiva.

Igualment es generen fractures digitals per raons geogràfiques. Als països desenvolupats hi ha diferències d'accés a la xarxa, unes diferències que poden anar des de la gran ciutat hiperconnectada a la zona rural on sigui difícil o impossible la connexió. Tot plegat amb una infinitat de variacions que poden ser generades si s'afegeix altra mena de factors, per exemple, a les mateixes grans ciutats poden haver zones amb més o menys cobertura digital, zones amb connexions públiques, restringides o privades. Com no, també hi afegiríem, la condició social, la situació econòmica i laboral de les persones.

En el tema geogràfic també podem observar un context global, potser hi veuríem la mal anomenada, per inexacta, fractura nord-sud. Tenint en compte que organitzacions internacionals han fet referència a l'interès o la necessitat, de promoure solucions a la fractura digital, de facilitar l'accés a la informació i a la comunicació, i, sens dubte, així es començarien a alleujar problemes com l'accés a l'educació d'alguns sectors i a la seva possible incorporació al nou món. Però sabem que això contrastaria amb altres necessitats, algunes segurament més urgents, per a les quals, com sabem, encara no s'han facilitat solucions.

Per últim ens podríem aventurar a pensar en una contradicció bàsica que se'n deriva d'aquesta exposició. Mentre que, per un costat, es propaga una idea, moderna i progressista, de que l'accés a la informació i a la comunicació ha de contribuir a l'emancipació humana, atorgant-nos a totes les persones una sèrie de drets, per l'altre trobem una realitat social i econòmica fracturada, i que ara, a més, és global, inestable i dominada per poders no democràtics i supranacionals, burocràcies complexes i invisibles. Així que, potser, l'interès d'universalitzar l'accés a les noves tecnologies no és més que una manera d'integrar sectors, que fins fa poc havien quedat al marge, incorporant-los, més que a un projecte emancipador, al mercantilisme global.

No és que no cregui en aquests projectes que ajuden a fer arribar les noves tecnologies per tal que facilitin el progrés i contribueixi a la millora de la qualitat de vida de les persones, allà on sigui, sinó que no podem oblidar, ingènuament, com funcionen les lògiques del sistema capitalista, ambivalent sempre entre la producció i la destrucció constants, incorporant-ho tot al consum i a la mercantilització.

Tot i així, en el context del nou paradigma de la complexitat i de la globalització, i malgrat les fractures digitals de què hem parlat, les xarxes socials, com a noves tecnologies, i particularment els blogs, amb l'èxit que han tingut, per algunes de les seves característiques generen noves maneres de comportar-se davant de la informació. Especulant visions futures, si es creen nous jocs de llenguatge i noves formes de vida, recordant Wittgenstein, perquè els blogs destaquen sobretot per la nova dimensió social que obren, mostren el seu gran potencial comunicatiu i pot semblar que reivindiquen un paper important com a motor de canvis mitjançant noves col·laboracions socials, noves idees i noves realitats, creacions intersubjectives, amb el que podrien arribar a contrarestar poders i burocràcies invisibles, que practiquen noves formes de dominació.

1Martí, Meritxell. Weblogs. Diaris personals digitals.

Anàlisi lexicomètrica

Davant de la proposta de fer una anàlisi lexicomètrica sobre un blog que tracti de política m'he decidit per un tema d'actualitat com és el relacionat amb l'anomenat procés sobiranista català. Segur que sobre el tema n'hi ha de tots colors, però, com que sovint ens arriben opinions obertament contràries, em vaig proposar endinsar-me en el blog d'un tertulià de la Cope, cadena radiofònica de la Conferència Episcopal. Tot i que no sóc, ni molt menys, oient de la citada cadena, de vegades els ecos d'opinions que s'hi diuen allà ens arriben per altres mitjans, per això em recordava d'un dels seus tertulians, Mikel Buesa, que havia dit en un article, fa un temps el nombre d'efectius necessaris per una ocupació militar de Catalunya. També, fa menys temps, estava present en una altra tertúlia on es proposava repetir el que es va fer amb el president Companys, per cert, amb gens rigor històric. Buesa és catedràtic d'economia a la Universitat Complutense de Madrid, i també col·labora amb la fundació FAES, és president del Foro Ermua i escriu sovint a Libertad Digital. Recordant l'astorament que em produeixen aquest tipus d'opinions, vaig decidir fer l'anàlisi d'un corpus format per les entrades del seu blog que es troben sota l'etiqueta “Catalunya” (en total 19 entrades publicades entre els dies 28 de juliol de 2009 i el 5 d'abril de 2013).

L'anàlisi ha estat realitzada amb l'ajut del programa AntConc, introduint prèviament un llistat d'exclusió de paraules de funcionalitat més gramatical i sense interès terminològic.

El llistat elaborat a partir de l'anàlisi inclou aquells termes que apareixen en més de 20 ocasions, destaquen les aparicions en aquest corpus les paraules secesión i independencia, suposem que obligades per l'actualitat del tema. Per altra banda, la freqüència d'aparició de termes econòmics, molt presents en el debat, (déficit, financiación, millones, fiscal), no ens hauria de sorprendre ja que, en ser un autor que és economista, moltes de les seves argumentacions les enfoca des d'aquesta perspectiva.

La paraula democracia i derivats apareixen un total de 17 vegades, la paraula constitución 10 i constitucional 17. De forma anecdòtica, he de dir que m'he sorprès de veure aparèixer 9 vegades la paraula libertad, però un cop vist el context, ho he aclarit: en 7 de les 9 vegades que apareix es refereix a Libertad Digital, el diari on Buesa col·labora.

Degut a que l'article citat abans sobre una hipotètica intervenció militar de Catalunya està inclòs al blog i, per tant, també al corpus, algunes paraules que s'hi relacionen més o menys amb el recurs a la violència tenen una elevada freqüència, com ho veiem en la taula següent.

 

Així mateix, apareixen termes relacionats tant a processos d'independència pacífics, com és el cas de l'antiga Checoslovàquia (8 eslovaquia, 7 checa, 3 checoslovaquia); i a processos violents, sobretot referits als balcans (10 yugoslavia i derivats, 7 eslovenia, 1 servia, 1 kosovo). Només en trobem una de referència al procés escocès.

Per últim he buscat referències a tres presidents espanyols i guanya destacadament en nombre d'aparicions Zapatero (14), seguit d'Aznar (3) i Rajoy (4).

Crec que els diferents resultats de l'anàlisi, més que aportar res nou, ens confirmen certes presències i certes absències pel que fa a la terminologia emprada, típiques dels discursos sobre el tema de determinades tendències polítiques.

Violència digital

Potser no és agradable de reconèixer però a totes les societats humanes hi ha violència, em sembla que tots ho sabem. Molts autors han tractat el tema de la violència a les societats humanes, seguint les diferències que estableix Johan Galtung¹, podem explicar-la a partir d'un triangle amb un angle visible on trobem els fets violents i els seus efectes sobre les persones i les coses, aquest seria el tipus de “violència directa”; els altres dos angles són invisibles, serien la “violència cultural” i la ”violència estructural”. La violència estructural és institucional i, com diem, és invisible i no és directa, perquè es refereix més aviat a les situacions d'injustícia social en que un sector de la població es troba privat d'alguna necessitat o llibertat a la que hauria de tenir dret. Els tres tipus de violència es relacionen, una violència estructural desproporcionada pot generar una violència directa. L'últim tipus que encara no hem definit seria la cultural que podríem entendre-la com la legitimació de les dues anteriors, diem-ne, és quan s'entén que la violència en certs casos està legítimament justificada.

Però, per què he començant parlant de la violència? Senzillament perquè aquest i altres mitjans de comunicació digital basats en Internet han esdevingut una nova dimensió social que potser s'ha tornat un problema per al poder (se li ha girat feina), com a nova zona on exercir el control. En efecte, hem vist com això que s'ha anomenat “xarxes socials” facilita la interconnexió i la projecció a l'exterior trencant amb els límits, els límits dels mitjans tradicionals sovint monopolitzats, els límits de la censura i sovint els límits de les fronteres dels estats. El poder lluita en un camp nou, molt inestable i contínuament canviable. Si Internet és una nova forma de participar en la vida pública, si serveix per transmetre informació, si és un mitjà de lliure expressió, el poder es trasllada allà per exercir la influència, per mantenir la seva dominació, per neutralitzar les amenaces contra el sistema. Els usuaris d'Internet, els activistes d'Internet, lluiten per trencar aquestes barreres i les fan servir per la contra-informació, una informació que es dóna sovint fora dels canals habituals.

La informació és una amenaça per al poder, recordem l'obús que va impactar a l'hotel palestina de Bagdad, on va perdre la vida el periodista José Couso, a la guerra d'Irak. Desgraciadament hi ha països o llocs en conflicte on aquesta llibertat de premsa és molt limitada. Les xarxes socials han adquirit en aquests contextos una gran importància com a suport de la llibertat de premsa i la llibertat d'accés a la informació, el periodisme s'ha vist ampliat des de l'espontaneïtat dels testimonis, de la repressió, com a plataforma per a la reivindicació, testimonis que fan ús de les noves tecnologies per difondre lliurement imatges, cròniques i opinions, des dels llocs dels fets, i que es projecten a la xarxa de forma multidireccional.

El fenomen es va fer evident, entre altres, a les protestes de l'anomenada primavera àrab i a les primeres protestes dels indignats. Per exemple podem posar el país on va esclatar la primera d'aquestes revolucions àrabs, Tunísia, aleshores amb un règim presidencialista esdevingut autocràtic, dotat d'una Constitució que teòricament permetia certes llibertats, com la d'expressió, la llibertat d'associació, de reunió; llibertats, però, que estaven de facto limitades i controlades pel govern. Quan es van iniciar les protestes el règim de Ben Ali va començar a actuar contra la premsa i també contra els mitjans digitals, bloqueig de pàgines web, pàgines de Facebook i blogs, com per exemple el d'aquesta noia, i com s'explicava en aquesta carta a Ben Ali enviada per un Comitède Protecció dels Periodistes. Avui dia i en casos semblants els fets propis del conflicte no es donen només als carrers sinó que es lliura paral·lelament una ciberguerra entre forces governamentals i activistes a la xarxa, que degut a les característiques d'aquesta també trenca amb els límits del país, s'internacionalitza, malgrat els intents de la censura.

Una imatge de les revoltes a Istambul que ha voltat pel món. Font: El Periodico.cat.

La guerra contra la llibertat de premsa i d'informació que porten a terme els governs de molts països, darrerament, tampoc no és exclusiva d'estats amb règims autocràtics, en els estats occidentals i democràtics s'exerceix control i espionatge dels fluxos de la xarxa, emparats en legislacions antiterroristes, però que serveixen, com hem vist als EUA, per espiar indiscriminadament a tota la ciutadania, que es converteix en sospitosa quan l'enemic és invisible, i amb la connivència d'algunes de les grans empreses tecnològiques. Cada vegada és més arriscat per als periodistes cobrir protestes a les ciutats europees i s'exerceix el control sobre la xarxa: a les protestes recents de Turquia, de les que s'han divulgat imatges com l'anterior, hi ha detinguts per “incitar a la protesta” per Twitter. 

 1Galtung, J. Violencia, guerra y su impacto. Sobre los efectos visibles e invisibles de la violencia.

Els blogs, entre privat i públic

El blog en el curs de la seva escriptura comença de manera privada, individual, i esdevé pública. L'autor del blog mentre escriu aquests fragments anomenats posts o entrades, es construeix poc a poc una identitat, encara que el contingut de la seva escriptura fos la creació d'un nou individu fictici o la creació d'un altre món en una narració, que es projecta a l'exterior i que potencialment pot ser coneguda, llegida, per una infinitat d'usuaris. A més, aquests altres, poden interactuar per mitjà dels comentaris i aquesta interactivitat, els feedbacks dels lectors, incrementa el flux de la informació, esdevé un mitjà conversacional, agafant el seu llenguatge alguns tints propis de l'oralitat.

La interactivitat que aquests nous mitjans afavoreixen no només afecta als clics de ratolí sobre els enllaços que permeten la navegació pels documents o cap a altres documents de la xarxa, sinó que construeix una nova dimensió interpersonal on el jo, l'autor, es desdibuixa i es projecta a l'exterior trencant les barreres espai-temporals i fent xarxa, una xarxa que és social. La popularitat del seu ús es pot entendre com una democratització de la informació, o millor, una desmonopolització d'aquesta, l'usuari d'internet ha passat a tenir un protagonisme en la creació de continguts de tot tipus que mai havia tingut un lector de continguts tradicionals, de textos impresos. Els seus efectes són tan importants que molts grans mitjans de comunicació hi han volgut ser presents en el fenomen generant blogs i altres eines de la web 2.0 per als seus col·laboradors, o per facilitar la participació dels seus lectors, com veiem en alguns diaris en format digital. En efecte estem comprovant fa temps com s'estableix una relació dels mitjans tradicionals amb els nous, potser perquè no volen quedar-se al marge, ja siguin blogs o xarxes socials, potser perquè són conscients del seu potencial. Veiem també com a l'escriptura periodística tradicional irrompen fragments que han aparegut a Internet, a blogs, a Facebook, a Twitter, etc. 

Captura del diari Ara.cat

Aquest últim, Twitter, a partir dels seus missatges curts, és un gran generador de continguts per a la premsa darrerament, hi veiem articles que incorporen twits sobre l'actualitat, com a la imatge superior, o, fins i tot ,captures dels twits de persones públiques que hagin esdevingut víctimes de la immediatesa, la lleugeresa, i han fet pública una opinió políticament incorrecta o una disputa personal, i comproven que no estan tan sols com els semblava davant de l'ordinador o del dispositiu mòbil. L'hipertext fa que la informació circuli en xarxa, que es multipliquin les relacions, perquè els lectors d'avui no són lectors passius que reben informació unidireccional, sinó que també generen contingut i el transmeten, i això fa que es perdi en certa mida el control sobre allò que, com dèiem, ja hem fet públic. Enllaçant-ho amb allò sobre la construcció d'identitats la pluralitat postmoderna contribueix a que l'autor, el subjecte, es desdibuixi. És remarcable com el caràcter públic, democratitzant, que afavoreix la participació ciutadana, que s'esdevé d'aquests mitjans pot contribuir a la construcció col·lectiva d'una identitat que no s'ajusta segurament a la volguda per alguns autors, a la xarxa la intenció d'aprofitar el mitjà com a publicitat d'opinions polítiques i personals, pot donar resultats incerts.

Benvinguda

Han passat dies des que vaig obrir el blog fins avui que em decideixo a publicar la primera entrada. Com alguns dels meus companys de l'aula de l'assignatura Escriptures Hipertextuals, els blogs dels quals els trobareu llistats al marge, em trobo per primera vegada amb la tasca d'implementar i escriure en un blog, que és una de les activitats del curs, a veure si me'n surto.

Un dels primers dubtes que em van sorgir a l'hora d'estrenar-me amb el blog va ser una qüestió lingüística, concretament pel que fa a la incorporació de neologismes. No és que pensés que era una qüestió molt important, però em preguntava què era el correcte en català, utilitzar “blog” o “bloc”, ja que ho havia vist escrit de les dues maneres.

Vaig buscar-ho i vaig trobar que hi va haver una petita però interessant controvèrsia davant d'una decisió del Termcat que havia determinat acceptar l'ús de la paraula “bloc”, i el derivat “blocaire”, decisió que va provocar algunes crítiques. Amb una excel·lent i ben argumentada, al meu entendre, entrada al seu blog, Gabriel Bibiloni donava la seva opinió sobre el tema. Finalment, tant l'IEC com el Termcat, van acabar acceptant el terme “blog”. Trobo que és una bona mostra de com la llengua s'ha d'anar adaptant a les noves situacions dels mitjans tecnològics, degut al seu gran dinamisme, però que tot i així, algunes de les convencions a què s'arriba en aquestes noves situacions són incorporades a la normativa després del debat i de l'argumentació.

Donant per solucionat el dubte he decidit tornar a editar aquelles parts del blog on apareixia “bloc” per tal de corregir-ho, per cert, malgrat l'oposició del meu corrector de català del Libreoffice.

Màquina d'escriure concèntrica

Sobre el títol que vaig escollir, es tracta d'un joc amb la paraula plec, intentant fer referència a la comparació entre llibre analògic i els nous suports d'escriptura digitals. Una unitat bàsica del llibre-objecte, del llibre analògic, el plec (a les arts gràfiques, generalment, el full imprès es plega respectant la compaginació, els diferents plecs resultants s'alcen, es cusen i es cobreixen, donant com a resultat el llibre “clàssic” que coneixem); i les unitats d'un bloc que són les seves entrades que si bé segueixen un ordre cronològic invers, com sabem, pot trencar amb la linealitat i la seqüencialitat tradicionals del text imprès, gràcies a l'hipertext, que permet, entre altres, la navegació pel document, entre les diferents entrades, i la projecció i interconnexió amb altres llocs de la xarxa, i també la interconnexió interpersonal.

És, doncs, la interactivitat una de les grans qualitats de l'hipertext i en concret dels blogs, on és possible la conversació i la interacció bidireccional, encara que és un mitjà més aviat individual projectat a l'exterior, publicat, espero que aquest blog on avui començo a escriure estigui a l'alçada d'aquestes potencialitats. Acabo amb una citació de Joaquin Rodríguez, en un fragment on reflexiona sobre l'escriptura en els blogs:“ ...pero para mi tengo que escribir un blog es, sobre todo (aunque nadie lo reconozca), un ejercicio de solipsismo, un soliloquio, casi un monólogo consigo mismo, paradójicamente, claro, porque se hace en abierto, exponiéndose a la mirada de quien quiera verlo, como una botella lanzada a las profundidades abisales de la web invisible.”¹

Així doncs, benvinguts!

1Rodríguez, J. Edición 2.0. Los futuros del libro. [Edició electrònica] Barcelona: Melusina, 2007.